Xavier Aliaga: “Escriptor amb tendència”
Entrevista a l’escriptor Xavier Aliaga per la publicació de la seva última novel·la ‘Vides desafinades’, guanyadora del Premi Joanot Martorell 2011. Escriptor i periodista que dona vida a un bloc anomenat Sota la Creueta.
Pregunta: Per què es va decidir pel Premi Joanot Martorell? Què va sentir quan li van anunciar que la seva novel·la havia estat premiada?
Resposta: Em vaig decidir per aquest premi pel prestigi i perquè darrere hi havia una editorial com Edicions 62, amb seu a Barcelona. Havia publicat fins ara al País Valencià i les Illes i, amb aquesta novel·la, que és a més molt urbanita i Barcelona és un personatge més, trobava que era la millor decisió. Dit això, quan et dius que l’has guanyat t’assalta una sensació d’absoluta incredulitat.
P: ‘Vides desafinades’, per què aquest títol tan ple de vida i alhora tan desafinat?
R: La història del títol és una mica llarga. En principi no era aquest el títol original, sinó ‘El tomàquet és una fruita’, que no li feia el pes a l’editorial –tampoc els culpo, a més, remetia un poc a l’esperit bandarra de les meues primeres novel·les. Començàrem a pensar i a Isabel, la meua companya, se li va ocórrer el concepte de la desafinació aplicat a l’existència dels personatges. Era una idea brillant tenint en compte que la música és també un fil conductor importantíssim. Després de fer unes quantes rodades amb l’editorial, s’acabà per escollir aquest títol. D’una banda, sona una mica comercial, però he de reconèixer que la recepció ha estat molt bona i que recull molt bé l’esperit i el contingut del llibre. I encara que poquets, encara hi ha defensors del títol original!
P: Alguna vegada ha tocat algun instrument? Tal vegada , ha somiat amb tenir una discogràfica independent?
R: Sóc un melòman compulsiu, però no sé tocar cap instrument. I m’haguera agradat. Moltíssim. Però el temps és limitat i has d’escollir. Per sort, la meua dedicació al periodisme cultural i també musical m’ha servit per canalitzar els meus interessos per la música cap a uns altres vessants. És un treball que em permet alimentar una pulsió: “Ei, mireu, que aquest disc que acabo de descobrir és una passada, heu d’escoltar-lo…”. Compartir les meues troballes, vaja. Amb això em conforme, de moment. Tot i que a casa hi ha una guitarra acústica que li vaig regalar a la meua companya –que sí sap tocar- i que a voltes em diu: “Vineeee…”. No ho descarto. No vull descartar-ho.
P: Per a quin tipus de públic va dirigida la seva novel·la? Què desitja transmetre’ls?
R: En principi pensava que era un públic molt segmentat, generacional i molt interessat per la música. Però la novel·la està arribant a més gent. No volia transmetre res en concret, volia contar unes històries.
P: En ella parla sobre problemes actuals, els ha patit en primera persona o potser ho ha viscut d’a prop?
R: Molts els he viscut. Els canvis, el final de la joventut que havíem allargassat, la incertesa laboral…
P: Apareix en ella fugaçment, és veritat la història que narra sobre vostè?
R: Era una petita broma, a l’estil de les aparicions de Hitchcock a les seues pel·lícules. Però també té una funció meta literària que no convé desvelar… Hi ha una història sobre això que sols conte davant auditoris que han llegit la novel·la.
P: Si hagués d’identificar-se i triar un dels seus protagonistes, qui seria cadascun?
R: Més que identificació, puc parlar dels personatges que més m’agraden. Em quedo amb Vicky i Gerard. I els lectors també pensen el mateix.
P: Història narrada entre València i Barcelona, veig que és un territori significant per a vostè. Per aquest motiu que les seves novel·les sempre estan escrites en català?
R: Sí. Per vivències personals, per la història… Escric en català perquè m’ix així. No em veig fent novel·les en castellà al País Valencià, tot i que em sembla molt respectable. En realitat és un debat una mica ridícul: ningú no es planteja per què Paul Auster escriu en anglès. O Miguel Delibes en castellà. Allò important és l’obra i que, a través de les traduccions, puga rutllar. M’encantaria ser traduït al castellà. O fer jo mateix la meua versió.
P: Per què aquest final?
R: Volia arrapar l’ànima del lector, que tingués la novel·la en el cap durant dies, després d’acabar-la, fins i tot sabent que era un final que a molts els incomodaria profundament. Deixar petja. Quan em diuen que ho he aconseguit em recorre una sensació molt satisfactòria.
P: Creu que una novel·la guardonada té major acolliment en general?
R: Sí. I és un problema: ens obliga als escriptors a entrar en el circuit de premis que, si més no, és discutible. De segur que en els premis que he guanyat hi havia novel·les magnífiques, igual de bones o millors, que es quedaren fora. I potser també m’ha passat a mi amb ‘Si no ho dic, rebente’, la meua primera novel·la. El públic i els mitjans de comunicació haurien d’estar més receptius als llibres que es publiquen sense premi.
P: De quina forma aproparia la seva novel·la a tot tipus de públic perquè la llegís?
R: No tinc en el cap arribar a tot tipus de públic. Faig les novel·les que m’agradaria llegir, sent conscient que seleccionen els seus lectors.
P: Al seu entendre, són les xarxes socials importants per promocionar qualsevol llibre?
R: Ara mateix, són vitals. Jo no em puc queixar del tractament que em fan als mitjans convencionals, ben al contrari. Però les xarxes s’han convertit en un instrument fantàstic de promoció. I més que de promoció, de contacte amb els lectors. Amb aquesta novel·la m’estan passant coses autènticament impagables, hi ha un feedback permanent i molt interessant.
P: Per finalitzar, una pregunta molt més personalitzada. Un escriptor de soca-rel com vostè, què sent quan amics i col·legues li demanen que els acompanyi en les seves respectives presentacions?
R: Escollir un presentador per a un teu llibre és una cosa molt personal i important. I una responsabilitat per al presentador. Per això, quan algú em demana que presente el seu llibre em resulta molt gratificant. Fins i tot persones amb les quals no tinc un gran frec personal. És molt gratificant.