Joan Carreras: “La literatura consisteix a anar més enllà d’un mateix”

Per Carmina Vidal.

Entrevista a l’escriptor Joan Carreras després de la publicació de la seva última novel·la ‘Carretera secundària’. És un escriptor que poc a poc va obrint-se camí al món literari amb el seu talent, atraient cada vegada més tipus de lectors.

Pregunta: Quina ha sigut la font d’inspiració que ho ha portat a escriure aquesta novel·la?

Resposta: Cap en particular. Hi ha desenes d’estímuls que acumules i sense que te n’adonis et porten a tenir idees, però és quasi impossible saber d’on ve tot plegat.


P: Se sent identificat amb algun dels personatges?


R: Amb cap en concret i amb tots una mica. Suposo que aquesta és l’obligació natural de l’autor, identificar-se i desidentificar-se amb els seus personatges. El que de debò m’interessa és que els lectors trobin connexions amb els personatges. Hi haurà lectors que se sentiran més a prop de l’home vell, d’altres entendran més bé el protagonista i uns quants potser veuran que els seus sentiments tenen a veure amb l’ex-dona, amb el fill o amb el germà del protagonista. Es tracta de pintar un món prou divers perquè cada lector pugui triar sense pensar-hi amb qui s’identifica o estableix alguna connexió emocional.

P: Està vinculada sentimentalment amb vostè?


R: Tot el que escrius té algun vincle emotiu amb l’autor, però te n’has de desprendre o acabaries escrivint una gran bestiesa. Els sentiments serveixen com a motor de l’escriptura però si permets que manin fas novel·letes ensucrades sense qualitat ni interès.

P: Tracta fonamentalment de la relació entre un pare i un fill. La figura paterna li ha estat fruit d’inspiració?


R: És impossible escriure sobre un pare i un fill sense tenir present, d’una manera o altra, la teva experiència. Però si et quedes aquí fas un simple dietari. La literatura consisteix a anar més enllà d’un mateix.

P: És una novel·la plena d’intriga des del principi fins al final, tenia un plantejament fet des del moment de la seva creació o anava sorgint segons anava prenent forma?

R: Això és el secret de l’ametller, que se sol dir, oi? Diguem que tinc sempre una idea inicial de per on vull que vagin ls coses però després, mentre avances, te’n desvies tantes vegades com calgui.


P: Ha estat en cadascun dels llocs que cita en la novel·la?

R: Haha! A Malzinelles no hi he estat mai perquè és un lloc inventat, de ficció. I al Japó no hi he anat, encara.


P: Perquè Jonàs, un il·lustrador divorciat i amb un fill?


R: És il·lustrador com podria tenir qualsevol altre ofici relacionat amb la creació, que és el tret que volia destacar.

P: Un dels seus somnis és anar al Japó?


R: No ho diria així. És un país que m’interessa i com que és lluny i anar-hi costa molts diners és fàcil convertir-ho en un somni, per a un personatge que viu al nostre país, esclar. Els habitants d’altres llocs del món troben que el Japó és al costat de casa.

 
P: Sincerament ‘Carretera secundària’ és una novel·la que atrapa, que t’omple d’intriga, on cada paraula cobra sentit. Per això, què veu en aquella carretera? Ha estat alguna vegada allí?

R: Gràcies pels elogis. Atrapar el lector és la primera missió de l’obra. Després, confies que un cop l’has atrapat seràs capaç de deixar-hi alguna empremta. Els llibres que et queden al cap uns quants dies després d’haver-los llegit són els que han guanyat la partida de l’oblit. Els altres són només llibres conjunturals, per passar una estoneta i “passi-ho bé”. La idea de la carretera secundària em sembla que queda explicada al principi del llibre… i al final, però això no ho desvelarem, oi?

P: Perquè el seu títol?, perquè no una carretera principal o tal vegada una autopista?

R: Això es fa evident al mateix llibre. És la carretera que porta a un lloc on no sabem què hi viurem fins que hi hem arribat. Les autopistes ens porten de pressa… fins a una carretera secundària.

P: Li està afavorint la divulgació de la seva novel·la per la xarxa?


R: És el que tinc. Vull dir que altres autors es donen a conèixer perquè xerren en tertúlies televisives, perquè els seus col·legues els treuen a tot arreu o perquè un jurat els obsequia amb el reconeixement d’un premi. Jo no tinc res de tot això o sigui que donar a conèixer el llibre amb el Twitter i el Facebook és tot el que tinc. I n’estic prou content, la pàgina del Facebook  acumula suports, molts més que no m’hauria cregut mai, i al Twitter molts lectors diuen que el llibre els agrada. Estic molt agraït per aquesta difusió. D’acord, no tinc presència als grans mitjans, però els que empenyen el llibre són els lectors i això és el millor que et pot passar. Estic impressionat i molt content, els lectors de ‘Carretera secundària’ són molt generosos amb mi i espero que no m’abandonin mai. Els necessito. Són l’únic que tinc i me’ls guanyo d’un en un, amb el boca orella i les recomanacions que fan. Jo no sóc una persona coneguda, la meva arma és l’obra, és tot el que puc oferir. La seva acceptació és un regal que no té preu.

P: Finalment, apropi’ns a la seva novel·la, faci que tothom es converteixi en el seu lector.

R: Sóc molt mal venedor dels meus llibres. Sort que d’això ja se n’ocupen els lectors, com acabo de comentar. L’única cosa que puc dir, si no sona massa arrogant, és que m’adono que el llibre agrada. És una novel·la que molta gent no coneix perquè, com he dit, no sóc un autor conegut. Però cada vegada que un lector arriba fins al llibre troba la recompensa que esperava, la novel·la agrada i això és molt difícil d’aconseguir. L’únic que em veig amb cor de dir és això: el llibre agrada. Aquesta certesa és tan fantàstica que em sembla que és el millor premi del món.